direcció, i quan encara no has arribat a la quarantena. Et pots

menjar el món, Manel.

—Però si tu ho tens tot. Ets el millor en el teu camp. Ja

te l’has menjat tu, el món! I et fan cas presidents d’arreu del

món. I dius que enveges poder estar al meu lloc?

—No és ben bé enveja, Manel. La majoria dels que ens

dediquem a l’assessorament polític, els qui ens movem a

l’ombra dels líders, tenim vocació política, però mai no ens

hem atrevit a fer el pas. Segurament per por.

—Por? Quina campanya faries millor que la teva pròpia?

—Totes. No tinc cap dubte que si hagués de fer la meva

pròpia campanya no la faria bé. No seria objectiu i, per tant,

no faria un bon diagnòstic. I sense un bon diagnòstic, equi-

vocaria l’estratègia. I si erres l’estratègia…

—Perds. Però per què no series objectiu?

—Perquè no. La majoria dels col·legues que ho han

intentat, han fracassat. Estic parlant de Llatinoamèrica. No

els serveix de res l’experiència si erren en l’essència. Encara

més, tinc claríssim que si mai no volgués presentar-me a

unes eleccions, contractaria un company de professió, un

altre assessor. I si pogués ser, el millor, encara que fóssim

rivals professionals, perquè ell em veuria com el veritable

candidat que seria. Però tot i això, ho tindria difícil. M’hauria

de buidar prèviament de prejudicis i fer cas absolut al meu

assessor. Com si fos un candidat normal, amb l’afegit que a