22 de febrer del 2010

Em vaig llevar a la mateixa hora de sempre, a dos quarts

de vuit del matí. Vaig llegir la premsa i vaig repassar el qües-

tionari que m’havia preparat per a la trobada amb en Weys.

Sabia que només tindria quinze minuts, així que vaig prepa-

rar-me vint preguntes molt curtes per tal de poder esprémer

al màxim aquell quart d’hora.

Ho tenia tot molt clar, les cinc primeres preguntes eren les

imprescindibles, i a partir d’aquí anaven sent menys impor-

tants, per si se’ns acabava el temps a la pregunta número

nou, que almenys m’hagués respost el més important.

Vaig arribar a l’Hotel Vela a les dotze menys cinc i em

vaig dirigir a la recepció. Allà em van indicar que podia pujar

tranquil·lament cap a l’habitació 215.

Quan vaig arribar a dalt, vaig veure una desena de

periodistes i càmeres que feien cua esperant els seus quinze

minuts. Vaig preguntar a una periodista de televisió com

anava tot allò i m’ho va deixar molt clar:

—Tens hora demanada? Doncs tranquil, que et cridaran

pel nom i pel mitjà.