—Ah, onze. Veus, ja t’ho deia jo. Em trucaràs dilluns a la

tarda per explicar-me com ha anat?

—Sí, sí, per descomptat.

—Si no, et trucaré jo. Una abraçada, crac!

Crac, guapo… no suporto aquestes expressions que en

boca de segons qui perden tot el sentit. Quan sento algú que

diu «adéu guapo/a» sempre em giro per veure si hi ha un bri

de sinceritat. I mai, mai no l’hi veig.

En Robert em va deixat clavat a la cadira. M’entrevistaria

amb el director de Criminal Mountain. Si m’ho arriben a dir

fa quinze anys, no hauria pogut dormir. Aquestes pel·lícules

d’acció en què el protagonista és un heroi militar retirat ens

tornaven bojos, quan érem joves. Amb el temps penso que

he anat millorant el gust cinematogràfic, però segur que si

tornés a veure aquelles pel·lícules em continuarien agradant.

Em vaig proposar buscar tanta cinematografia com pogués

d’en Michael Weys per anar-me posant en situació i per pre-

parar el qüestionari al llarg del cap de setmana.

Només m’havia quedat una espina clavada arran de la

conversa amb en Robert: saber qui eren els altres dos direc-

tors de cinema amb qui hauria pogut entrevistar-me si ell

no hagués sentit Criminal Mountain. Vaig pensar a trucar-lo,

però finalment vaig optar per no saber-ho. Després de tot, en

Weys era una bona oportunitat i, com havia dit en Robert,

devia ser el destí.