—Ha, ha, ha. Ens hi podríem dedicar, tu i jo. Ja n’estic

tip, d’arrossegar-me per biblioteques i festes de barri, quan

vulguis ens ho plantegem i ens posem a assessorar ministres.

Com ho veus? Vols una altra cervesa?

—Vinga va, ara sí.

Després de la segona cervesa vaig deixar en Xerta a la

terrassa, tal com l’havia trobat quan hi havia arribat. Deixar-

lo em va provocar una sensació desagradable. Era evident

que tenia molt més talent del que podia demostrar en els

seus tours al voltant de la comarca. A més, la seva expressió

mostrava un aire de tristor que devia contrastar amb l’alegria

que provocava al seu petit públic. Abans de girar la canto-

nada vaig tornar a fer un cop d’ull a aquell contacontes tan

paradoxal.

Era curiós, la conversa amb en Xerta m’havia resultat molt

més útil del que havia imaginat. No perquè no n’esperés res,

sinó perquè ho vam poder lligar directament amb el relat

polític. Les coses començaven a lligar de mica en mica. Les

quatre primeres entrevistes començaven a definir una estruc-

tura coherent que em seria molt útil per començar a escriure

el meu relat.

Des de la trobada amb el contacontes, només veia arcs de

transformació pertot arreu, a totes les històries, en tots els

polítics. Sembla mentida. Que senzill i que complex alhora!