feia a tots els llocs que es puguin imaginar: biblioteques, fes-

tes d’aniversari, festes de barri, inauguracions, festes majors,

escoles, fins i tot havia explicat contes en alguna trobada de

directius.

Pensava que l’experiència d’en Xerta em podria ajudar

bastant, ja que ell estava acostumat a enfrontar-se a un

públic exigent, els nens, i a més no només explicava contes

tradicionals sinó que n’explicava molts de collita pròpia.

Aquests dos factors, el seu públic i les seves creacions, em

podien ajudar a obtenir un punt de vista diferent sobre les

narracions.

Havíem quedat en una terrassa d’un bar bohemi de la

ciutat. Quan vaig arribar-hi, ell ja hi era. Estava bevent una

cervesa i fumant un cigarro de «liar». No ens coneixíem

gaire, en Xerta i jo. Era el típic conegut de vista amb qui

coincideixes sovint al llarg de la vida quan vius en una

ciutat mitjana, que en dius ciutat per autoestima, però que

tranquil·lament podries dir-ne poble. O vila, si vols ser polí-

ticament correcte.

—Ei, Xerta!

—Hola, què tal?

—Fa molt que t’esperes?

—No, i ara! He vingut abans, tenia temps i mira…

—Ja saps de què vull parlar, no?