—I ara va i des de Barcelona es vol rejovenir la candidatura

i tots cap a casa. Que se n’hi vagin ells, a casa! Jo entenc que

en Ramon s’havia de canviar, però nosaltres havíem de tenir

veu en tot aquest procés. Si et vas fer militant fa tres mesos,

Manel!

—Jo t’entenc, Paco, però m’ho podies haver dit a mi abans

de dir-ho a la premsa. Saps que aquestes declaracions faran

mal al partit i que beneficiaran en Soler. Ho saps, oi? Paco,

quedem per parlar-ne demà o demà passat i a veure com

podem reconduir-ho. Entens, però, que demà hauré de fer

alguna declaració, no?

—És clar, és clar. Manel, sé que et fa mal, però et juro que

contra tu no tinc res.

—Ja, bé, bona nit, Paco.

Me’n vaig anar a dormir destrossat. No havia tastat mai

l’agror de la política d’una manera tan directa. Segurament

perquè mai no havia fet política pròpiament dita. El cas és

que, tot i la decepció, em va saber greu no haver parat més

atenció a en Paco Rodríguez i als altres regidors veterans.

Era evident que no podien estar gaire contents amb la meva

designació.

L’endemà a les set del matí el telèfon ja va començar a

sonar i no va parar en tot el dia: regidors, militants, periodis-

tes, amics, la meva exdona, el secretari d’organització i fins

i tot algun regidor de l’equip de govern. Era normal, era la

meva primera crisi política. Segur que no seria l’última.