—No, no sense haver parlat abans amb en Paco Rodríguez.

Ja et diré alguna cosa demà, Pere.

—Molt bé. Esperarem a demà. Bona nit.

—Bona nit.

Com no podia ser d’altra manera, vaig fer un parell de tru-

cades. Primer a la Mercè Alcántara, la meva mà dreta al grup

municipal, i posteriorment al Paco Rodríguez.

—Paco?

—Sí, Manel, esperava la teva trucada… però l’esperava

demà. T’ho ha dit en Cardús, no?

—Què ha passat? Per què no m’ho deies a mi si estaves

tan molest?

—Manel, ja saps que no tinc res en contra teva. De fet,

t’aprecio.

—Gaires amics com tu…

—És amb Londres, que estic cabrejat. Tu saps que fa més

de vint anys que sóc militant i que he estat la mà dreta d’en

Ramon des de sempre. Jo, en Pere, en Ramon i quatre més,

hem aguantat el partit quan ningú no en volia ser, durant

les majories absolutes de principis dels noranta. Ho saps, no?

—Sí, sí, això ho sap tothom, Paco.