El que segur que no podia deixar de banda com havia

fet amb la feina eren les meves responsabilitats polítiques.

Preparar les intervencions als plens, reunions amb militants,

visites a la seu del partit, reunions amb associacions de veïns

per tal de presentar-me com a candidat, suposo que el que

és habitual en un regidor de l’oposició d’una ciutat mitjana.

Havia tornat d’una reunió amb l’associació de comer-

ciants del centre quan vaig rebre la trucada d’en Cardús, el

cap de redacció del diari local.

—Manel, sóc en Pere Cardús.

—Hola, Pere, què hi ha?

—Demà traiem en portada unes declaracions duríssimes

d’en Rodríguez contra tu. Em sap greu haver-t’ho de dir però

el teu company et posa literalment «a caldo».

—Què? En Rodríguez? I què diu?

—Bé, doncs que has estat escollit a dit per Londres, que

t’han imposat saltant-se l’opinió de l’agrupació local, que

anaves de cinc a la llista, que no tens perfil polític per guan-

yar i que amb tu de candidat en Soler arrasarà. I que s’ha de

pensar si continua al vostre grup o es passa al grup mixt.

—Collons, no s’ha deixat res al pap, aquest! D’acord,

merci, Pere, ho llegirem demà.

—No vols fer cap declaració?