—Manel, en Carles m’ha parlat molt bé de tu. Ja he rebut

el guió que em vas passar. No sé si et podré ajudar gaire però

ho intentaré.

—Gràcies, Glòria. És un plaer coneixe’t. La idea seria que…

—Deixa’m felicitar-te, abans de res.

—A mi? Per què?

—El que estàs fent ho haurien d’estar fent molts altres

polítics i de més rellevància. Als Estats Units, els polítics i els

guionistes estan molt més units. Has vist West Wing?

—Sí, sí.

—Així ja saps de què et parlo. En fi… Hi he pensat, no cre-

guis. Què és més important en un relat? Sense cap mena de

dubte, el ritme. Des del meu punt de vista, el d’un guionista,

és el ritme el que fa que una història tingui èxit o no.

»Jo veig si les sèries són bones o no, si enganxen o no, en

funció del ritme que tenen. I el ritme el marca el guió. Bona

part del meu “èxit” es basa en el ritme que imprimeixo a les

sèries. Ritme no és sinònim de rapidesa, és sinònim de velocitat.

La velocitat pot ser més ràpida o més lenta però ha de ser cons-

tant. Potser és millor el símil del ball. M’és igual l’estil de ball

que ballis i la música que soni, si és un vals o un rock-and-roll,

si és country o break dance, l’important és que el ritme sigui

l’adequat. Si el ritme és bo tot funciona i enganxa, indepen-

dentment del tipus de música. El mateix passa amb un relat.