I així és com vaig acceptar l’encàrrec. Vam seguir tots els

processos. Vaig ser ratificat per l’assemblea local del partit. El

president em va proclamar candidat a l’alcaldia en un acte a

l’Hotel Mediterrani, davant més de tres-centes persones. Hi

havia totes les forces vives de la ciutat, la majoria de les quals

no ens han votat mai, però hi eren. També em van acompan-

yar la família, els amics i els saludats.

Després de l’acte van venir les entrevistes, les reunions

amb els militants, el ple municipal en què vaig passar a ser el

cap de l’oposició, el dia que em vaig fer militant davant dels

mitjans de comunicació i, finalment, el buit.

Havia de començar a planificar la campanya. Quedaven

divuit mesos per a les eleccions i jo era pràcticament

un desconegut per a la ciutadania. Bé, alguns sí que em

coneixien. De fet era regidor, però era el número cinc de la

llista del partit de l’oposició, i fins que no vaig ser procla-

mat cap de l’oposició, mai no havia intervingut en el ple

municipal.

Des que vaig sentir aquell assessor de comunicació nord-

americà a la ràdio tenia clar que havia de comunicar-me

amb la ciutadania, havia de comunicar-me més i millor i ho

havia de fer a través d’una tècnica que estava revolucionant

la comunicació arreu del món: l’storytelling.

Tal com va aconsellar aquell assessor, vaig buscar al

Youtube el discurs de Steve Jobs a la Universitat de Stanford

el dia que el van fer doctor honoris causa.