© Editorial UOC 18 Explica’t
important com és la teva ciutat. Creiem que cal aire nou a
la nostra proposta. Volem algú jove que pugui il·lusionar a
tots aquells que estan descontents amb la gestió conserva-
dora d’en Soler i pugui tornar a sintonitzar amb les classes
mitjanes progressistes de la ciutat. I hem pensat en tu. En
Ramon hi està d’acord. De fet, ell també ha deixat anar el
teu nom.
Recordo que vaig mirar en Pérez i ell em va adreçar un
somriure amable, tranquil·litzador, còmplice. Gens habitual
en ell.
—Què hi dius?
—No m’ho esperava. La veritat és que m’afalaga, però no
sé si…
—Tens tot el suport del partit. Com ja t’hem comentat,
en Ramon ja ho sap i hi està d’acord. Òbviament, haurem de
proposar el teu nom a l’assemblea local i hauràs de ser rati-
ficat, però en Ramon ja ens ha dit que no hi haurà cap pro-
blema. T’ajudarem en tot el que necessitis. Jo mateix vindré
a proclamar-te candidat si finalment acceptes.
Després de sortir de Londres vaig anar a una cocteleria de
l’Eixample de Barcelona on en les nits electorals es reuneixen
els polítics i els periodistes per comentar la jugada. És una
tradició molt nostrada. Vaig creure que havia de començar
la reflexió en el lloc adequat. El cap no parava de donar-me
voltes. «Què he de fer? Com m’ho faré?». Inconscientment,
però, no deixava d’imaginar-me en el nou càrrec.