—Com ja saps, sóc molt cinèfil. Sóc el que es podria dir

un amant del setè art. Presideixo el cineclub de la ciutat

i dirigeixo la trobada nacional de col·leccionistes de cine.

M’he empassat milers de pel·lícules i cada any vaig a Canes,

Berlín, Donosti i Venècia. Bé, aquest any m’he saltat Berlín

i Venècia, però acostumo a anar-hi a tots. Si continuo igual,

la meva afició al cine em portarà al divorci, ja t’ho pots ima-

ginar…

—Doncs no ho sabia. Sabia que presidies el cineclub, però

no sabia que el cine tenia un paper tan destacat en la teva

vida. Si ho arribo a saber…

—Doncs sí. Hi he reflexionat força des de fa molt temps.

I he arribat a una conclusió sobre el tema en què estàs tre-

ballant.

—Dispara, Cardús.

—Tots et deuen haver respost el mateix, no?

—No. De moment tots han respost coses diferents. Jo

també m’ho pensava, que coincidirien.

—I hi ha hagut algun director de cine?

—Sí, en Michael Weys, el de Criminal Mountain.

—Què dius ara? Que fort! Segur que en Weys ha dit el

mateix que jo.