© Editorial UOC 124 Explica’t
conia, de recolliment. Un ambient ideal per reflexionar abans
d’anar cap a casa. Sabia que em tornava a venir el buit a
sobre. Només em faltava una entrevista per acabar la sèrie i a
partir d’aquell moment havia de començar la veritable feina:
articular tot el material i construir el meu relat. Un relat que
aspirava a ser guanyador, havia de ser guanyador.
A la barra del jazz club hi havia en Cardús.
—Manel! Què fots per aquí?
—I tu?
—Acabem de tancar el diari i no tenia ganes d’anar a casa.
—Jo tampoc.
—Has vist això de les obres de l’Ateneu? No se’n surten.
Què penseu fer?
—No ho sé. Esperarem a veure com evoluciona, és un
tema que s’ha enquistat i és difícil prendre-hi una posició.
—Ja, què m’has de dir! Per cert, com tens allò del projecte
aquell que estàs fent?
—Qui t’ho ha dit?
—En Camil.
—La mare que el va parir. Però què t’ha dit?