de tot, ell era actor. Un actor amb un cert èxit que s’havia

anat fent un nom en el món de les sèries de televisió. Fins

i tot alguna vegada, en algun dels nostres cafès, se’ns havia

acostat algú per fer-se una foto amb ell.

Alguna cosa havia de saber en Joan d’històries. Ell en

vivia, si més no…

La veritat és que vaig anar a aquesta trobada amb molt

poques ganes. Sabia que em contestaria alguna coseta sobre el

que li demanaria i que, posteriorment, engegaria el monòleg.

Havíem quedat a les sis de la tarda a una terrassa de la

rambla de Catalunya. A la mateixa terrassa de sempre. En

John no es va presentar. Cap a les set de la tarda vaig rebre

un mail a la Blackberry: «Tio, ho sento. No puc venir. Sóc a

Madrid. Abraçada. John».

Molt típic d’en Joan. Sabia que era una mala opció des del

principi. No estava enfadant amb en Joan, estava emprenyat

amb mi mateix, justament per haver-li donat una oportuni-

tat quan sabia que no l’aprofitaria. L’únic que tenia clar és

que no tornaria a quedar amb en John ni amb cap altre actor.

De fet, gràcies a en Berto i a la trobada amb en Weys, al final

tenia les deu trobades que havia previst des d’un inici. Tot

quedava igual que al principi.

Vaig arribar de Barcelona cap a les nou i vaig decidir anar

a fer una copa a la cava de jazz de la ciutat. No tenia ganes

de tornar a casa, encara. M’encanten les caves de jazz. I

l’ambient que s’hi respira. Un ambient de tristor, de malen-