—Tu mateix, tu mateix. Però tingues present que ha de ser

una llista per guanyar les eleccions però també per governar.

Que no et passi com a tants altres, començant per en Soler.

Ah, i juga amb la resta de llocs de la llista per donar missat-

ges clars als electors. Especialment als grups d’electors que

podem atraure.

—Ho faré, Pep, ho faré.

—En fi, Manel, et deixo. Si necessites res, ja ho saps.

Qualsevol cosa. Per això estem.

—Gràcies, de debò.

—Ah, i mira’t la cara de la dona d’en Minoves quan

puguis!

Aquella mateixa tarda havia quedat amb el penúltim dels

meus entrevistats, en John Ferri. En John Ferri era un amic

de la infància. En realitat es deia Joan Ferrer i vam compartir

tota la nostra infantesa. Era el meu millor amic. Quan vam

anar a l’institut ens vam separar. Ell es va traslladar amb la

seva família a Barcelona i des de llavors manteníem un con-

tacte mínim. Ens vèiem un o dos cops l’any per fer un cafè

aprofitant alguna de les meves baixades a Barcelona. Les nos-

tres trobades eren curtes i superficials. Bàsicament per posar-

nos al dia. Per ser sincer, per tal que jo em posés al dia de les

seves aventures. Les nostres trobades eren petits monòlegs,

cada vegada més esgotadors. Darrerament evitava la trobada

anual. I vaig tenir seriosos dubtes a incloure en Joan en la

meva llista de trobades. Però finalment ho vaig fer. Després