© Editorial UOC 120 Explica’t
de la seva dona. Les escenes de suport al seu marit i fins i
tot una abraçada entre llàgrimes al final, es van convertir
en el tema del dia a totes les tertúlies del país. Des d’aquell
moment, molts sabíem que havíem «travessat el Rubicó» i
que a partir d’allò, res no seria igual a la vida dels polítics. I
tot per culpa d’un personatge com en Minoves. Això era el
que sabia més greu.
Després d’apagar la televisió proferint algun o altre insult
contra en Minoves, vaig anar a esmorzar al bar del costat
de casa. Al diari sortien unes declaracions d’en Minoves:
«Ni dimito ni dimitiré». Al cap d’una estona em va sonar el
mòbil.
—Manel, sóc en Pep Pérez. Has vist això d’en Minoves?
Brutal! I el paperot de la seva dona? Això sí que és ser banyuda i
pagar el beure! Quant li haurà costat al «tita loca» d’en Minoves
que la seva dona fes aquest numeret? El gust i les ganes.
—Sí, sí, però li ha sortit bé. No feia la sensació de ser el
killer que tots coneixem.
—Que li ha sortit bé? Vols dir? Fins i tot els del seu partit el
posen a parir públicament. I el president, desaparegut. Es veu
que tenen por del que pugui fer en Minoves. Té un caràcter
imprevisible.
—Deveu estar contents a Londres, no?
—Mira, Manel, quan ens han passat la notícia que farien
la roda de premsa, hem preparat la pantalla gegant de la sala