© Editorial UOC 103 L’equilibri
—Tant? A què?
—A tornar als mites. Sempre que explicava algun mite
a classe et quedaves embadalit, els ulls et brillaven. Estaves
enamorat de les històries dels déus i els homes. Em pensava
que vindries abans a preguntar-me sobre la mitologia grega.
—Aquí em tens. Quant temps ha passat? Vint anys? Vint-
i-dos?
—Vint-i-dos, exactament.
—Te’n recordes, dels anys?
—Em recordo de tots els alumnes que he tingut. I de
la majoria, també del curs que feien. Això és un do que
tenim els professors d’institut. No sé si els d’infantil o pri-
mària el tenen, però en el nostre cas és inevitable. Quan
us tenim d’alumnes, esteu formant-vos com a persones, ja
teniu molts trets del pensament definits. És un moment
d’efervescència personal, esteu experimentant canvis d’una
manera molt ràpida i això fa que ens recordem més de
vosaltres, vivim amb vosaltres tot aquest procés, aquestes
experiències.
—Quins temps aquells, Antoni!
—Sí, i tant. M’ha fet molta il·lusió que pensis que et puc
ajudar en aquesta recerca. Des que vaig rebre el teu correu he
estat donant voltes a la teva pregunta i em sembla que tinc
la resposta.